divendres, 11 d’abril del 2014

Els Jocs al 1714

Al segle XVIII els jocs més populars a Catalunya eren entre d’altres el joc de la pilota, que equivaldria al tennis actual, el joc de l’auca, un joc d’atzar, i el joc de l’argolla, que és al qual el golf i el criquet tenen el seu origen.
EL JOC DE LA PILOTA:
Regles: com ja hem dit abans, el joc de la pilota era el tennis de l’època, i per tant les regles eren pràcticament idèntiques que al d’ara. Es jugava amb dos o quatre jugadors per equip, col·locats a banda i banda d’una xarxa que penjava a mitja alçada. Hi havia versions que es jugaven que es jugaven amb la mà, però no eren les més populars. Les més populars eren les que es jugaven amb raquetes de fusta amb els cordills fets de budell. Les pilotes estaven fetes de pell d’anyell, la cria d’ovella fins a l’edat d’un any. El reglament deia que calia guanyar una sèrie de jocs per derrotar ell contrincant; els jocs es guanyaven arribant a 45 passant per 15 i 30. Tot i que no s’ha acordat una raó per aquesta forma d’enumeració, hi ha una teoria que diu que es feia servir un rellotge de referència, de manera que calia guanyar els quatre quarts d’hora per guanyar un joc.
On es jugava: es podia jugar en camps oberts o en camps tancats. En el camp tancat, les dimensions habituals eren de trenta metres de llargada per deu d’amplada. A Catalunya el joc va causar un gran impacte, de manera que es van obrir diverses sales especials per jugar-hi, fins a vint trinquets.
Sempre que es jugava un partit, hi havia un nombrós públic, que feia apostes. Ser jugador també tenia conseqüències si perdies: l’equip pagava la sala on es jugava i el dinar que aplegava després els jugadors rivals.
Joc de la pilota



EL JOC DE L’AUCA
Era un dels jocs més populars a Barcelona del segle XVIII. Va néixer durant el segle XVI. Era un joc d’atzar i d’apostes. Consistia bàsicament en extreure petites boles d’una bossa marcades amb un número i una imatge. També hi havia un tauler amb els mateixos nombres, de manera que quan s’extreia una bola es col·locava al tauler. A mesura que s’anaven traient més boles, la possibilitat d’encertar quina bola sortiria seria  més elevada, i per tant, de guanyar les seves apostes.
A l’auca s’hi jugava en públic o en privat. Es jugava a les cases de jocs o bé als trinquets. Podien apostar tan els participants com el públic. També era habitual que es jugués a les llars, amb nens i fent servir pellofes o altres elements innocents enlloc de diners reals.
El joc de l’auca no té res a veure amb el joc de l’oca. Amb els jocs que té més a veure són amb el bingo i la ruleta. És un entreteniment originari de Catalunya.
EL JOC DE L’ARGOLLA
El joc de l’argolla va néixer al sud d’Itàlia, on ja era popular a mitjan segle XVI. Va tenir una expansió molt ràpida pel Mediterrani. L’actual golf i croquet tenen el seu origen en aquest joc. A Barcelona va començar a funcionar a partir del segle XVII. El funcionament del joc era el següent: consistia a donar cops amb un mall, que era un martell gros, de mànec llarg, a una bola per tal de fer-la passar per sota d’uns arquets en el mínim de tocs possibles.
A causa que s’utilitzaven moltes peces per jugar, se li van atorgar molts noms: el joc del palamall, el joc dels arquets, joc de boles i joc de trucs. A Catalunya, els malls i les boles eren de fusta i els arquets o argolles de ferro. La versió consistia en que dos jugadors s’enfrontessin, però també es permetia jugar fins a divuit jugadors. El terreny de joc era considerable i es limitava amb fustons perquè la bola no sortís del trinquet. També existien circuits desmuntables.

A mesura que es va anar desenvolupant, es va aconseguir que es pogués jugar a les llars. Es va convertir en una taula amb els cantons elevats, tela fina i la pilota feta d’ivori. D’aquesta versió en va sorgir el billar actual.

Bibliografia:
- Article: els jocs a la Catalunya del segle XVIII 

La música del 1714

En aquella època la música i el ball eren molt importants, ja que si una persona no s’havia tocar un instrument, cantar o bé ballar, consideraven que tenia problemes, ja que deien que tenia una minusvalia, perquè aquella persona no era capaç d’identificar-se amb la seva classe social. El 1714, va ser una època en que hi havia música per tot arreu, i cada grup social tenia els seus instruments, de manera que tothom podia gaudir de la música. També, podem dir que cada sector social tenia les seves activitats musicals al llarg de tot l’any.
Algunes danses de l’època:
La pavana: és un tipus de ball que el ballaven sobretot els aristòcrates, podem dir que no era un ball molt molt modern d’aquella època, ja que era un ball una mica antic, ja que s’havia mantingut des del segle 17, durant la moda mediterrània, hispànica des del nord d’Italià fins a la Península Ibèrica.
©       La follia: està relacionada amb la zona italiana i la part mediterrània de la península Ibèrica. La follia és una exhibició amb una gran sofisticació, la qual dona lloc i deixa lloc a altres classes socials.  Aquesta, es va escampar ràpidament com una moda, de manera que tan les classes aristocràtiques, com les classes més pobres, podien ballar la follia, però cada classe social amb els seus instruments i la seva vestimenta. Va ser una de les peces que es va popularitzar més en aquella època. Aquesta era un ball molt alegre.
Després, trobem que en temps de la guerra de successió, arriba una moda del nord amb minuets i contra-danses. Les danses donen unitat a tota Europa.
 La guitarra era l’instrument estrella de l’època. Guitarres, guitarrons,  instruments de corda polsada, arpa i saltiris, eren els instruments que es trobaven pràcticament a totes les cases. Amb aquestes guitarres es tocaven peces de música, i una molt famosa d’aquella època era el Canarius, una peça musical molt popular en aquella època i que es podia escoltar sobretot en les tabernes.


Bibliografia:
-Vídeo: La música del 1714

La medicina al 1714

La introducció de les armes de foc va provocar que hi haguessin un altre tipus de ferides. La cirurgia es va adaptar a les noves ferides que provocaven aquells nous armaments.
En aquella època, si tenies una bala al braç, et netejaven primer la ferida. Després, amb unes pinces especialitzades amb la forma de les bales, et treien la bala. Tot seguit, si tenies una hemorràgia utilitzaven cauteris per aturar-la. Per tal d’aturar l’hemorràgia, escalfaven la punta del cauteri i cremaven  els vasos sanguinis.
Els cirurgians, disposaven d’un maletí de campanya amb els seus instruments bàsics.
La pràctica més habitual era l’amputació. Aquesta, s’efectuava molts cops en el camp de batalla per salvar-li la vida els soldats ferits.
No hi havia quiròfans, ja que no es coneixia el paper dels microorganismes en les infeccions.
Per empotar, tallaven una miqueta més a dalt d’on hi havia la ferida. Es feia amb diferents instruments:
©       Les parts toves, es tallaven amb un tipus de ganivet, el qual tenia forma de mitja lluna.
©       Les parts més dures, com els ossos, es tallaven amb una serra.
Llibre sobre la cirurgia al s.XVIII

Procuraven tallar molt os i poca carn, ja que així queda prou teixit per cosir el monyó. Es cosia doncs la ferida i es separava en diferents tècniques.
Perquè el ferit es poses bé després de la intervenció, se’l donava una bona alimentació, molts cops a base de brous.  També se li administrava algun xarop o herbes medicinals.
Les plantes medicinals, es conreaven als horts, ja des dels temps dels romans. Durant molts segles, Barcelona va conservar molts horts amb plantes medicinals a l’interior de la muralla, ja que, en situació de setge, disposava de plantes medicinals o fins i tot d’hortalisses.


Bibliografia:
-Vídeo: La Ciència en Guerra 

Carlos II de Austria

En esta fotografía podemos observar como era Carlos II Carlos II de Austria o Habsburgo, nació en Madrid el 6 de noviembre de 1661, y falleció en Madrid, el 1 de noviembre de 1700. Fue rey de España entre los años 1665 y 1700. Fue el último  de la Casa de Austria.
Carlos II, era  hijo y heredero de Felipe IV y de Mariana de Austria. Estuvo bajo la regencia de su madre hasta el momento en que alcanzó la mayoría de edad, en el año 1675. Carlos II, nació con muchas enfermedades debido a que las familias reales se casaban entre ellos. Además de todas las enfermedades que tenía, era estéril.
Todo ello desencadenó en un grave conflicto sucesorio, ya que cuando Carlos II murió sin descendencia , se extinguió así, la rama española de los Austrias.

En esta fotografía, podemos observar el árbol geneológico de la familia de los Austrias.

Bibliografía:
-Wiquipedia
-Google imágenes



La guerra de successió i el tricentenari

CATALUNYA EN LA GUERRA 

Tot comença el 1700, quan mort Carles II sense descendència, monarca de la península Ibèrica, es a dir d’Espanya. Carles II abans de morir decidí que el successor fos Felip V Borbó, duc d'Anjou, nét de Lluís XIV de França, qui, d'aquesta manera, esdevingué Felip V de Castella i IV d'Aragó.




Aliats de Felip V i de Carles d'Àustries 

Això va fer dividir bona part d’Europa concretament com Anglaterra i Holanda, que van formar la Gran Aliança de la Haia 1701, el Regne de Portugal i La Corona d'Aragó, es van decantar a favor de l'Arxiduc Carles III i es van enfrontar a l'aliança franco espanyola dels Borbons, perquè sinó aquests tindrien molt poder, així que es van decantar a favor de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Però succeí un greu problema, perquè morí el seu germà Josep d’Àustria això va fer pujar al tron a Carles III. Aleshores els seus aliats menys la Corona d’Aragó va deixar de fer costat a Carles III, perquè sinó tindria els territoris d’Àustria i Espanya.  El juliol de 1713, les tropes aliades van abandonar Catalunya i els exèrcits borbònics van ocupar la pràctica totalitat del territori. Això va provocar que només es quedes el Regne d’Aragó a favor de de l'Arxiduc Carles IV, i en contra de Felip V de la família dels Borbons.
Els Catalans es va negar a fer costat a Felip V i no es van rendir, però com que sabien que l’exercit del Borbó era molt poderós,  van utilitzar tots els seus recursos per protegir-se del seu rival, van aguantar un setge de 14 mesos dins de la ciutat de Barcelona. Felip V va fer tot el possible perquè no entressin ni sortissin ninguna persona de la ciutat i la va rodejar per totes bandes fins que Barcelona caigué derrotada. Quan Felip V guanyà  tots els drets de Catalunya: la llengua, la cultura, les institucions van quedar abolides i començà un període de forta repressió.




Felip V va guanyar a la fi els barcelonins

Com a conseqüència de la resistència de Barcelona, el nou monarca va ordenar ensorrar totes les cases del born (que representarien unes 1000),  deixant així una gran esplanada i construint al mig una ciutadella per vigilar la ciutat, i controlar que no hi hagués cap revolta social.

TRICENTENARI DE BARCELONA

Fa tres-cents anys a Barcelona, és a dir l’any 1714 Felip V va treure les institucions, la llengua, els drets, etc. Ell va ordenar ensorrar 1000 cases,  deixant així una gran esplanada i construint al mig una ciutadella per vigilar la ciutat, i controlar que no hi hagués cap revolta social. La ciutat va evolucionar al llarg del temps i es va desenrocar la ciutadella, i es van construir noves cases i el mercat central de Barcelona (anomenat mercat del Born).

On ara trobem el mercat del Born, van trobar les runes, de les 1000 cases que Felip V va fer ensorrar a la ciutat de Barcelona, per poder construir la ciutadella, a l’any 1714. Les van trobar l’any 2013, quan van voler fer un pàrquing per el mercat del Born, gràcies a les estructures del pàrquing les runes s’han pogut recuperar. Actualment podem saber tot això per tots els reculls de documents que hem pogut recuperar al llarg de la història.

Bibliografia:
- Document: museu virtual de la Guerra de Successió
- Viquipèdia

L'aigua ardent


L'aiguardent és una beguda espirituosa obtinguda per la destil·lació de líquids procedents de fermentació alcohòlica, com ara vi, de brisapomes, sidra i altres sucs de fruita. Pot ser natural o perfumat amb tota mena d'essències.
Pels volts de 1680, Joan Kies i Arnold de Jager, mercaders i  cònsols d’Holanda a Catalunya, van llogar l’immoble. Entre d’altres negocis, es van dedicar a produir i exportar aiguardent que fabricaven a la planta baixa de l’edifici. Tenien els mercaders i mariners holandesos i anglesos que arribaven a Barcelona carregats de productes i se’n tornaven als seus llocs d’origen ben proveïts d’aiguardent. La prosperitat de l’empresa permeté als cònsols obrir noves fàbriques, anomenades fassines, al Camp de Tarragona. Històricament l'aiguardent més destil·lat era el derivat del vi utilitzant un senzill alambí, objecte que tenien totes les cases de pagès. L'avantatge de l'aiguardent respecte al vi era que es conservava molt millor i el valor afegit degut a la seva elaboració era major.


Alambí

Al segle XVIII la producció era molt abundant, sobretot a les comarques del camp de Tarragona, on transformaven part del vi en aiguardent i l'exportaven arreu des dels diversos ports comercials. Per exemple, entre 1775 i 1778 van sortir de Salou 285.000 càrregues. Durant el segle XIX també s'exportaren pel port de Vilanova i la Geltrú molts barrils d'aiguardent elaborat al Penedès.
L’aigua ardent català fou famós des de finals del segle XVII, fins a les acaballes del XVIII.

Bibliografia:
-Viquipèdia


Victus

Victus és una novel·la de ficció històrica de l’escriptor català Albert Sànchez Piñol, publicada l’any 2012 per l’editorial “la Campana”. Escrita originalment en castellà ha estat traduïda al català per Xavier Pàmies l’any 2013. I el Sant Jordi de l’any 2013 va ser el llibre més venut tan en català com en castellà.
L’obra es basa en una biografia,  fictícia, del tinent coronel navarrès Martín de Zubíria i Olano. En aquesta biografia, Zubira, amb 98 anys, narra des de Viena, just abans de la Revolució Francesa, les seves memòries com a ajudant reial del tinent mariscal Antonio de Villarroel durant la Guerra de Successió Espanyola, especialment durant el setge de Barcelona, com ja sabem, durant els anys 1713 i 1714.


Aquest és el llibre "Victus"

Albert Sànchez Piñol va néixer l’any 1965 a Barcelona, és un antropòleg espanyol i escriptor, la major part de la seva obra literària és escrita en català, no va acabar els estudis de dret, però si els d’antropologia a la Universitat de Barcelona. La seva primera novel·la , ‘’La pell freda’’, li ha donat el reconeixement unànime de públic i crítica, seguint la línia dels autors Stevenson, Conrad i Lovecraft.

Les obres que ha escrit són:

  •           Les edats d’or (2001)
  •           Pallassos i monstres (2000)
  •           Compagnie difficili (2000)), amb el Marcelo Fois
  •          La pell freda (2003). Que va ser finalista del premi Llibreter, i va rebre el premi ull crític del 2003
  •          Pandora el Congo (20005)
  •          Tretze tristos tràngols (2008)
  •           Victus (2012)


Ø  Justament, Albert Pinyol, aquest any ha rebut el premi de la creu de Sant Jordi 2014.

Bibliografia:
-Viquipèdia