La
introducció de les armes de foc va provocar que hi haguessin un altre tipus de
ferides. La cirurgia es va adaptar a les noves ferides que provocaven aquells
nous armaments.
En
aquella època, si tenies una bala al braç, et netejaven primer la ferida. Després,
amb unes pinces especialitzades amb la forma de les bales, et treien la bala.
Tot seguit, si tenies una hemorràgia utilitzaven cauteris per aturar-la. Per
tal d’aturar l’hemorràgia, escalfaven la punta del cauteri i cremaven els vasos sanguinis.
Els
cirurgians, disposaven d’un maletí de campanya amb els seus instruments bàsics.
La
pràctica més habitual era l’amputació. Aquesta, s’efectuava molts cops en el
camp de batalla per salvar-li la vida els soldats ferits.
No
hi havia quiròfans, ja que no es coneixia el paper dels microorganismes en les
infeccions.
Per
empotar, tallaven una miqueta més a dalt d’on hi havia la ferida. Es feia amb
diferents instruments:
©
Les
parts toves, es tallaven amb un tipus de ganivet, el qual tenia forma de mitja
lluna.
©
Les
parts més dures, com els ossos, es tallaven amb una serra.
 |
| Llibre sobre la cirurgia al s.XVIII |
Procuraven
tallar molt os i poca carn, ja que així queda prou teixit per cosir el monyó.
Es cosia doncs la ferida i es separava en diferents tècniques.
Perquè
el ferit es poses bé després de la intervenció, se’l donava una bona
alimentació, molts cops a base de brous.
També se li administrava algun xarop o herbes medicinals.
Les
plantes medicinals, es conreaven als horts, ja des dels temps dels romans.
Durant molts segles, Barcelona va conservar molts horts amb plantes medicinals
a l’interior de la muralla, ja que, en situació de setge, disposava de plantes
medicinals o fins i tot d’hortalisses.
Bibliografia:
-Vídeo: La Ciència en Guerra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada